Poemas y Relatos. Portal de Literatura.



Alfred Nobel

 

 

MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)

TEMPORAL

 

Trista l'auba se desperta.

Damunt la costa deserta

llança l'àguila son crit;

i, pel vent espellissades,

passen negres nuvolades

com a robes esqueixades

del vel immens de la nit.

 

La mar creixent s'avalota,

la negror que l'encapota

claps de sol fan llambrajar;

i corrent a la ribera,

entre espessa polseguera

encrespen la caballera

los blancs cavalls de la mar.

 

Ronca la cova rodona,

fingint a cada cop d'ona

bramuls de monstre furiós;

i xucla l'aigua i la llança:

si el sol a ferir-la alcança,

per entre l'escuma dansa

un iris meravellós.

 

Allà on la mar més s'arbora

dins l'escuma bullidora,

els monstruosos esculls

cobrar la vida pareixen...

i guaiten i desapareixen,

com a molars qui es deleixen

entre les ones reülls.

 

La fantàstica muntanya

més alta sembla i estranya

amb lo front mig encobert.

La roca immòbil, aspriva,

per que guaiti pensativa

com aguaita el temps que arriba

la gran Esfinx del desert.

 

Allà baix, dins la calanca,

jau damunt l'arena blanca

el llaüt del pescador.

Vola planyent la gavina;

i àgil l'àguila marina

revolta el cap que s'empina,

formidable Adamastor.

 

O tu, que amb art fatigosa

cerques la forma grandiosa

de lo sublim enyorat,

vina a veure una vegada

nostra ribera escarpada,

obra de Déu que, inspirada,

va esculpint la Tempestat.

 

I aquesta és l'hora, oh poeta!

Quan la ventada desfeta

vola damunt del Senyor,

dins la nuvolada obscura

la ribera es transfigura!

També la santa natura

té son moment de Tabor!