Poemas y Relatos. Portal de Literatura.



Alfred Nobel

 

La sardana
Joan Maragall

Ceres


I

La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan,
és la mobil magnifica anella
que am pausa i am mida va lenta oscil·lant.
Ja s decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i sen torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa-s un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.

II

Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
més, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els dirieu d'un culte
que en mistica dança sen vénen i van
emportats per lo simbol oculte
de l'ampla rodona que ls va agermanant.
Si l contrapunt el bell ritme li estrella,
para-s, sospesa de tal meravella...
Lo ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.

III

El botó d'eixa roda, quin era
que am tal simetria l'anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'aucella
que canta volant:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.

IV

No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dança sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'aixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma patria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan.