Poemas y Relatos. Portal de Literatura.



Alfred Nobel



 

 

La fi den Serrallonga

 

—Pare, absoleu-me: só cançat de viure.
—T'escomet a bona hora l cançament.
La teva via s'ha acabat i ets lliure
d'anar-ten al repòs eternalment.

Més, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que t recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats.
—El primer pecat meu és l'orgull, pare:
jo só aquell que he tingut un rei al còs;
mai he pogut sofrir que algú m manara:
fer la llei a tot Déu era l meu goig.

Per xò he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra ns ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot és lo que vol.
Doncs, jo li he dit: «No m plau!» I, via fóra!,
he anat pel món com m'ha vingut a plaê,
he fet lo que he volgut, lliure a tot'hora,
i no he obeit llei, ni rei, ni re.

I, tant se val!, És una bella cosa
fer tremolâ a tot-hom i estar segû!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he abaixat la testa per ningú...
—Més, ara...
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...

—Quin altre pecat tens?
—La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturadô,
me giro contra l món, Déu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m'he delitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.

I jo me n'he rigut, perquè m plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
És una cosa dolça i fa alegria
veure un 'nemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler,
sentir plorâ a tot-hom i poder riure...
Ser com rei de dolor... És bell, a fe!
—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;
això és un mal esprit que tens al còs:
encara n parles am la vista encesa,
en foc d'infern!...
—No, no!... Ja ve l repòs.

Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...

—També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la gloria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que m feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota ls peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que ls meus n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que n passaven, pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que s confonga
tot-hom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol.
—Més, ara...
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...

—He estat avar: mai he ti ngut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia-m pobre
i am la por d'anâ a raure a l'hospital.
Ai! La cobdicia no m deixava viure,
era ruí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet dèu hores de camí.
Veure-m dinê apilat m'aconsolava,
més fruir no podia-n altrament
que pensant a quants altres els mancava
alló que era per mi un bon passament.
«Això és ben meu, —pensava; —això no falla:
els altres, si miseria o fam vingués,
que s pengin!»I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
—Més, ara...
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...

—La peresa, la gola i la luxuria
ben cert que foren mos pecats més xics;
prô algun cop m'ha plagut deixar la furia
dels combats, lluny d'amics i d' enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreant tota lluita i tot treball.
Llavores jo men reia de la guerra
i dels meus que s batien, cap-cigranys!,
i tant se men donava que la terra
la manessin els propris o ls estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia-m jeure
a bona ombra per fer la mig-diada,
cantant cançons d'amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna moça
revinguda de còs, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara sen tenia per ditxosa.
—I goses riure?
—Era cosa bona...
—Més no ho és pas a l'hora de la mort.
—Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna:
mai havia trobat millô aconhort.
—Més, ara...
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...

—I el tracte am na Joana, no és injuria
que clama també a Déu Nostre Senyô?
Acusa-t!...
—Pare, no: no fou luxuria,
sinô una veritable estimació.
És cert que jo en ses carns moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de volê!
Més eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat am l'esguart, am la paraula;
si ha calgut, am la força del seu braç;
cada mig-dia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol·licit...
D'això també me n'haig de penedî?
—Fou un amor desordenat i il·licit!
—Doncs... tant se val!... men penedeixo, sí!
—Tens algun pecat més dins teu?
—No, pare.
—De tots els que m'has dit i els que has comès
contrit demanes perdó a Déu?
—Sí, pare.
—I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?
—Sí.
—Doncs, en nom de Déu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén.


—Moriré resant el credo;
més digueu an el butxí
que no m mati fins i a tant
que m'hagi sentit a dî:
«Crec en la resurrecció de la carn».

JOAN MARAGALL